de quan la pell tibava
i engolia
carmels que no ho semblaven
i buscava
el petó que em fes més guapa
i a la cara
encara hi duia esgarrinxades.
Encara ara, les campanes
a la festa del Sant Crist.
Tota plaça plena
de mans que tremolaven.
No pas les meves
punyenfonyades
dins les butxaques de l'abric
esmicolant pedretes toves
pel poder xic de trencar coses
pel delir.
Encara ara, les campanes
sonen a viu quan anuncien
que no hi ha poble si no hi són.
Que no hi ha casa.
Que no hi ha arrel sota dels arbres.
Que per fer foc
cremem les branques.