Que n'ets de perfecta, filla.
Amb tots els dits i sense fressa has vingut per ponar-me l'alegria
i tan petita que ets, tu ja ho saps.
Ho tens escrit a foc en aquest caparró de cotó fluix
que Deu reserva encara sense tancar del tot
perquè sigui jo qui t'hi pugui inscriure el consell
l'esperança,
l'argument del conte de fades que farem veritat junts,
la història de la princesa que va guanyar tots els reialmes.
Seràs la més bella,
perquè cada dia pentiràs els teus rínxols,
t'escataràs la pell de brutícia
i triaràs aquell vestit que tant t'agradarà quan te'l regali.
La més valenta,
perquè sabràs que pots guanyar-ho tot si t'hi jugues cada cop la vida
si em fas cas sempre
si no dubtes del destí que t'he ofrendat, tan generós que em fas sent com ets: bona.
No diràs mai mentides
perquè no erraràs mai
perquè sabràs sempre el que et cal fer, i dir, i somiar a les nits
que de dia, estaràs ben desperta,
ben atenta a la partida per gunayar-la per damunt de tots i totes.
Seràs gran un dia, petita meva,
i et faràs estimar per algun home que t'haurà posat al cel perquè l'estimis
t'haurà posat més amunt que ell, ben dalt de tot,
tant com la Lluna, més que la Lluna,
sempre més amunt, com sempre, onze sobre deu.
Així ho has deixat escrit, estimat pare
i ara estàs mort,
per molt que diguin els germans que encara camines.
Vas començar a morir-te aquell dia de festa que no em vaig pentinar,
que vaig sortir al carrer plena de llànties,
que vaig anar a l'examen sense aprendre la lliçó,
que em vaig fondre en l'abraç d'un home bo que era petit i em duia sempre a la vora, tocant a terra.
T'has nat morint a cada passa meva que et desfeia
que et borrava
que embrutia l'expedient de la teva més gran obra.
Fa dies que sé que no soc lli, ni poesia, ni miracle, ni princesa, ni perfecta.
Fa dies que un conjur escrit en anys de crèixer em va tornar ben negra la maledicció d'aquella carta.
La bruixa que me'l guarda no ho sabia, que el faria servir com a venjança
per no saber tu, tan savi, tan vell, tan gran,
que un tros de tu per força havia de torçar-se,
que un tros de tu portaria sempre taques,
que un tros de tu aprendria el primer dia d'escola la mentida.
Que un tros de tu per força et mataria
de tan maleir el dia que no et va semblar prou només un tros.
Amb tots els dits i sense fressa has vingut per ponar-me l'alegria
i tan petita que ets, tu ja ho saps.
Ho tens escrit a foc en aquest caparró de cotó fluix
que Deu reserva encara sense tancar del tot
perquè sigui jo qui t'hi pugui inscriure el consell
l'esperança,
l'argument del conte de fades que farem veritat junts,
la història de la princesa que va guanyar tots els reialmes.
Seràs la més bella,
perquè cada dia pentiràs els teus rínxols,
t'escataràs la pell de brutícia
i triaràs aquell vestit que tant t'agradarà quan te'l regali.
La més valenta,
perquè sabràs que pots guanyar-ho tot si t'hi jugues cada cop la vida
si em fas cas sempre
si no dubtes del destí que t'he ofrendat, tan generós que em fas sent com ets: bona.
No diràs mai mentides
perquè no erraràs mai
perquè sabràs sempre el que et cal fer, i dir, i somiar a les nits
que de dia, estaràs ben desperta,
ben atenta a la partida per gunayar-la per damunt de tots i totes.
Seràs gran un dia, petita meva,
i et faràs estimar per algun home que t'haurà posat al cel perquè l'estimis
t'haurà posat més amunt que ell, ben dalt de tot,
tant com la Lluna, més que la Lluna,
sempre més amunt, com sempre, onze sobre deu.
Així ho has deixat escrit, estimat pare
i ara estàs mort,
per molt que diguin els germans que encara camines.
Vas començar a morir-te aquell dia de festa que no em vaig pentinar,
que vaig sortir al carrer plena de llànties,
que vaig anar a l'examen sense aprendre la lliçó,
que em vaig fondre en l'abraç d'un home bo que era petit i em duia sempre a la vora, tocant a terra.
T'has nat morint a cada passa meva que et desfeia
que et borrava
que embrutia l'expedient de la teva més gran obra.
Fa dies que sé que no soc lli, ni poesia, ni miracle, ni princesa, ni perfecta.
Fa dies que un conjur escrit en anys de crèixer em va tornar ben negra la maledicció d'aquella carta.
La bruixa que me'l guarda no ho sabia, que el faria servir com a venjança
per no saber tu, tan savi, tan vell, tan gran,
que un tros de tu per força havia de torçar-se,
que un tros de tu portaria sempre taques,
que un tros de tu aprendria el primer dia d'escola la mentida.
Que un tros de tu per força et mataria
de tan maleir el dia que no et va semblar prou només un tros.